|
La Terra, les problemàtiques ambientals que l’amenacen i els reptes que es plantegen en matèria de sostenibilitat centren la jornada commemorativa del Dia de la Terra a l’IEC i els «Diàlegs ambientals 2011. Terceres jornades d’anàlisi i debat sobre les ciències ambientals», que organitza la filial Societat Catalana d’Ordenació del Territori
Des del 1970, el 22 d’abril se celebra el Dia de la Terra arreu del món, amb l’objectiu de conscienciar la ciutadania dels problemes que amenacen el planeta, com poden ser la contaminació, la pèrdua de la biodiversitat o el canvi climàtic, molts dels quals són provocats per la societat moderna. Per tercer any consecutiu, l’IEC es va sumar a aquesta commemoració amb una jornada titulada «Dia de la Terra a l’IEC, 2011», que es va celebrar el 5 de maig. En aquest acte, experts d’àmbits tan diversos com la meteorologia, la sismologia, les ciències del mar o la paleoclimatologia van discutir sobre la sostenibilitat i el canvi climàtic.«Amb jornades com aquesta, contribuïm a fer més amable el món de la ciència», va afirmar el president de la Secció de Ciències i Tecnologia, David Serrat, en l’obertura de la Jornada, que va presidir Josep Enric Llebot, secretari de Medi Ambient i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, i membre de l’IEC. Segons Llebot, «fa deu anys parlar del Dia de la Terra hauria sonat estrany, perquè de la Terra se’n parlava des d’una visió molt clàssica ―des de la biologia o la geologia, per exemple―, però en els últims anys aquesta visió ha canviat i ha esdevingut multidisciplinària». Tan multidisciplinària com la jornada que va organitzar l’IEC, en què van intervenir Tomàs Molina, cap de meteorologia de Televisió de Catalunya i president del Consell Català de la Comunicació Científica; Emma Suriñach, directora del Laboratori d’Estudis Geofísics Eduard Fontserè (LEGEF) de l’IEC i professora de geofísica de la Universitat de Barcelona; Rafel Simó, investigador científic de l’Institut de Ciències del Mar del Consell Superior d’Investigacions Científiques (ICM-CSIC), i Raymond S. Bradley, director del Centre de Recerca del Sistema Climàtic de la Universitat de Massachusetts a Amherst.La percepció social del canvi climàtic«N’estem farts, del canvi climàtic» és el que diuen a Tomàs Molina entre el 70 % i 80 % de les persones que assisteixen a les seves conferències. I és que, segons diversos estudis sobre la percepció social del canvi climàtic, aquest fenomen és vist, cada cop menys, com una amenaça per a les persones. Segons l’última enquesta realitzada per Gallup, la preocupació pel canvi climàtic ha disminuït en els països occidentals, meridionals i orientals d’Europa. Concretament, al sud d‘Europa, el percentatge de persones enquestades que considerava que el canvi climàtic era una amenaça real per a elles mateixes i per a les seves famílies va passar del 67 % al 60 %, mentre que a l’Europa occidental va passar del 66 % al 55 %.Però, què forma la nostra percepció sobre el canvi climàtic? Segons Molina, actualment «les informacions fonamentades estan obsoletes, perquè requereixen un procediment llarg i normalment parteixen de dades antigues». Ara, on el debat és viu és a les xarxes socials. A Twitter, per exemple, n’hi ha prou amb buscar #Globalwarming i comprovar que, arreu del món, es piula constantment sobre aquest tema. D’altra banda, la societat també s’informa per mitjà de Google o d’altres xarxes socials que fan que l’accés a la informació sigui molt ràpid i inabastable. Una conseqüència d’aquest fenomen és, tal com va explicar el cap de meteorologia de Televisió de Catalunya, que «la societat actual té una capacitat de recerca rapidíssima, però no cerquen més enllà, sinó que es queden amb la primera informació que troben a la Xarxa». Dit això, va concloure que «la societat és la que és, no la canviarem: les fonts d’informació, els punts de vista, són sempre els mateixos, estan al mateix sac», de manera que, per part dels científics, l’únic que es pot fer és «fer una bona ciència i comunicar-la bé».Un planeta viu«Cada any es registren fins a mil terratrèmols a la Terra» i, d’aquests, segons les est
adístiques, «només un serà d’una magnitud compresa entre els 8 i els 9,9 graus en l’escala de Richter», com el del Japó (de 9 graus). Precisament, els terratrèmols succeïts al Japó el mes de març van centrar part de la intervenció d’Emma Suriñach, que va fer un repàs des d’una perspectiva geofísica dels sismes que han sacsejat més fort la Terra en els últims anys. A continuació, Rafel Simó, investigador científic de l’Institut de Ciències del Mar del CSIC, va analitzar la influència del plàncton microscòpic en el clima —a llarg, a mitjà i a curt termini— en la ponència «Mar i cel. La biosfera marina com a agent climàtic». Simó va explicar ―i, fins i tot, va recrear per mitjà d’un aparell― com es formen els núvols i l’efecte que produeixen sobre la temperatura del planeta: incrementen l’albedo de la Terra, que és el quocient entre la radiació solar que reflecteix i la que hi incideix. És a dir, els núvols actuen com una mena de para-sol que retorna cap a l’exterior part de la radiació solar que incideix sobre la Terra i, d’aquesta manera, contribueixen a refredar el planeta. Els núvols es formen a partir dels aerosols que estan suspesos en l’aire i els originen la vegetació, els gasos que es transformen en partícules, els volcans, el mar, el sòl o les persones en cremar combustibles fòssils, entre altres. Simó va centrar bona part de la seva intervenció en els aerosols que genera el mar: «L’oceà representa una font principal de sofre, iode i hidrocarburs a la troposfera i rivalitza amb els continents com a emissor d’aerosols primaris en forma de cristalls de sal, polímers orgànics i microorganismes». Tots aquests elements contribueixen a formar núvols que, a més, tendeixen a ser molt opacs; és per això que, va concloure que la vida marina no solament influeix en el comportament de l’oceà, sinó que deixa una petja diària també al cel, una evidència més sobre la fascinant arquitectura del complex sistema que és el nostre planeta viu. Per ara, però, el Grup Intergovernamental d’Experts sobre el Canvi Climàtic (GIECC) ―més conegut per les sigles en anglès, IPCC― reconeix que «una de les principals incerteses és el paper que juguen els aerosols en l’escalfament global», segons va explicar Simó, si bé se sap «que juguen un paper molt important en l’escalfament global». La pujada del nivell del mar, el repte principalL’escalfament global és el tema fonamental que va tractar Raymond S. Bradley, director del Centre de Recerca del Sistema Climàtic de la Universitat de Massachusetts a Amherst, en la ponència «What can we learn from past warm periods?». Tal com va explicar Bradley, «l’última dècada ha estat la més càlida dels últims mil anys i s’espera que, com a conseqüència del canvi climàtic, en el pròxim segle el nivell del mar pugi entre un i dos metres», i a més, ciutats com Barcelona, Buenos Aires o altres, que estan situades a la costa europea de regions i països com Sardenya, els Països Baixos, Holanda o el sud de França, es veuran afectades per aquesta pujada del nivell del mar. Va dir que «són conseqüències enormes i no considerades adequadament en abordar els efectes del canvi climàtic» i hauria de ser, ara per ara, «el primer repte que caldria abordar quant a l’escalfament global».
| El medi ambient urbà és el protagonista dels Tercers Diàlegs Ambientals de la SCOT
La Terra i, més concretament, els reptes ambientals que cal afrontar des de les ciutats, centren l’edició d’enguany dels Diàlegs Ambientals. Aquestes sessions d’anàlisi i debat sobre les ciències ambientals tenen per objectiu debatre els reptes principals en matèria de medi ambient del país. Les jornades, organitzades per la Societat Catalana d’Ordenació del Territori, filial de l’IEC, i l’Associació Catalana de Ciències Ambientals (ACCA) van començar el dimarts 24 de maig i finalitzaran el 14 de juny. En la primera sessió, titulada «Agricultura urbana», van intervenir Josep Ordóñez, responsable de la Xarxa d’Horts Urbans de Barcelona, i Josep Ballesté, conseller delegat de Vertical Farming S.L. Els dos ponents van analitzar la tendència actual d’apropar els horts a les ciutats ―normalment per mitjà d’una agricultura vertical als terrats i als patis de les cases―, amb l’objectiu de disminuir els impactes ambientals associats al transport. Tal com va dir Josep Ballesté, la clau és «evolucionar de la ciutat verda a la ciutat fèrtil». En la segona sessió, titulada «Rehabilitació sostenible d’edificis i espais urbans», van participar Antoni Solanas, arquitecte i president de l’agrupació Arquitectura i Sostenibilitat (AuS) del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya, i Juan Rubio del Val, arquitecte urbanista i responsable de l’Àrea de Rehabilitació Urbana de la societat municipal Zaragoza Vivienda. Les dues pròximes sessions se centraran en la mobilitat urbana i en l’autoabastament de les ciutats.
|
Els vídeos del «Dia de la Terra a l’IEC, 2011» es poden veure al bloc de la Jornada
|